LA BOMBOLLETA
Hi havia una vegada dos germans que teniendo la Wii, Hi havia un joc que els agradava molt, es deia new super Mario Bross, o como ells l'anomenaven, la bombolleta. Començaren a dir-li així perquè un dia que estaven jugant, Laura va apretar el botó de la "A" I el seu personatge es va quedar flotant en una bombolla.
Eren uns xiquets normals, que anaven a la classe de 1r d'ESO i feien extraescolars. Els dos feien el mateix a les mateixes hores, per a així poder tornar a casa i jugar a la bombolleta junts.
Al cap d'una setmana amb aquesta rutina, Max va agafar la baricel·la, i com era d'esperar, Laura també el va agafar.
Com estaven malalts, es posaren a jugar, se ho estaven passant molt bé, però no eren concients de les que passaven.
Començaren al acabar de desdejunar, però com estaven tan enganxats se'ls oblidà dinar i sopar. Allà a la 1 del matí, fou quan pararen de jugar per a anar a la seua habitació a dormir.
Quan ja eixia el sol, es despertaren i a pesar de lo mal que es trobaven i les ganes de vomitar que tenien, encengueren la Wii i començaren a jugar. Estagueren així durant 5 dies però el sisè passà una cosa que no s'havien imaginat:
Començà com un dia normal, per a desdejunar agarraren una pera cadascú i amb el mando a la mà, començà tot...
Per fi arribaren a l'últim nivell, que els costà molts intents passar-se'l, però mentres un petit bolet els donava la medalla per haver-se passat el joc.
De repent tot es va passar negre, no veien res i no sabien que estava passant, quan se n'anà el núvol negre i es donaren compte de que no només estaven dins delMedalla joc, també eren personatges!
Allí dins ja no estaven malalts i es trobaven millor, així que pensaren que seria divertit passar un temps en la pell dels personatges del joc que tantels agradava i poder entrar a tots els nivells. Estagueren uns dies investigant i flipant en allò que els havia passat, però arribà un dia que ja volien tornar al món real, estaven angustiats i ajustats però encara els quedaven uns quats dies per a trobar la forma de tornar a sa casa.
Un dia darrere altre, cada vegada més nerviosos i cansats d'aquell món amb vides quasi infinites, on podien fer molt intents per a passar-se els nivells...
Recolzats en una caseta de vides pensant en lo que havien fet i en el que haurien de fer per arreglar-ho tot, quan van caure en que havien entrat al haver-se passat tots els nivells i que per a eixir lo més probable és que hagueren de tornar-se'ls a passar tots però des de dins el joc.
-El Laura! Creus que per sortir d'aquest infern haurien de fer el mateix que feren per entrar?
-Està referinte a tornar a passar-se tots els nivells -repongué Laura
-Sí!
-Doncs mans a l'obra- acaba Laura.
Així es que els dos xiquets es decidiren per fer el més llogic, pot ser era el que els ajudaria a tornar al seu món o que siga una pèrdua de temps.
Començaren pel nivell 1, i poc a poc anaven passant-se més nivells. Es marcaren una rutina, cada dia com a mínim havien de passar-se 10 nivells. Al cap d'uns dies ja s'havien passat tots els nivells menys un, l'últim, el que ells pensaven que els obriria les portes per tornar a casa, però després de mols intents, moltes morts i resurreccions, ho van aconseguir! Estaven molt contents, el bolet que els havia donat una medalla quan estaven al seu món, els havia donat una altra, però era diferent, més menuda i més daurada.
Estaven molt feliços però de seguida se'ls anà el somriure...
Ja s'havien passat tots els nivells però no passava res, no tornaven, poblacions ca poc anaven perdent esperances i començaven a pensar que es quedarien atrapats per sempre.
Estagueren uns dies pensant en com seria la forma de tornar, però algo li vingué a la ment a Laura.
- Que té pareix si el que s'ha de fer es quedar-se en 0 vides?
- No sabria que dir-te però per intentar-ho no perdien res.
Entraren a un dels nivells més difícils i es morien a propòsit, al arribar a les 0 vides l'únic que aconseguiren fou haver de passar-se tots els nivells de nou. També aconseguiren una medalla un poc més menuda que la que els havien donat abans i era de color platejat.
Com tampoc va servir de molt i ja se'ls havien acabat les idees, van decidir tornar a passar-se tots els nivells.
Una vegada ja s'ho havien passat, no tornaren a casa, com havia passat l'anterior vegada. Però aquesta vegada veieren un camí de pedres molt estret, que no sabien on els duria, però van seguir-lo i van trobar una caseta que no era de vides però tampoc d'objectes, era una que no havien vist mai. I per casualitat, necessitaven 2 medalles, una daurada i una platejada.
Obviament provaren a posar les seues medalles, i s'obrí la porta. De repent tornà el núvol negre que els havia portat allí, però està vegada els va tornar a casa.
Quan arribaren estaven els seus pares esperant-los. Es donaren una abraçada forta i anaren a buscar als seus amics.
Al final no tornaren a jugar a videojocs, i descobriren tot el que es pot fer fora de casa, sense una pantalla.
